La singularitat del desaparegut carrer de les Tres Voltes

Carrer Tres Voltes des de la plaça de l'Oli. (1909)
Brangulí fotògrafs. (ANC)

Aquesta era una de les zones més representatives d’una Barcelona que ja no existeix. Espais petits i estrets, gairebé com un entramat intestinal, que reflectien la gran densitat amb què es vivia a la ciutat. Tot i que als ulls dels visitants i artistes semblaven pintorescos, aquestes places eren realment poc habitables. De fet, es deia que el carrer de les Tres Voltes mai no veia la llum directa del sol.

Un cas encara més extrem era el carrer Semoleres, que comptava amb cinc arcs, tot i que aquests no estaven al mig de la via, sinó a les entrades de carrers adjacents, un tret força comú a la Barcelona medieval.

La terminologia “arc i volta” apareix sovint al nomenclàtor barceloní, però que una carrer en tingués tres era excepcional, sobretot tenint en compte que era molt estret: uns dos metres i mig d’amplada i una longitud que, segons les fonts, oscil·lava entre quinze i trenta metres. Aquesta via connectava la Tapineria amb Graciamat i la placeta de l’Oli.

Les seves arrels es remunten al segle XIV i antigament es coneixia com a placeta del Bon Déu. Els tres arcs, construïts al segle XVI, sostenien estructures habitades, una pràctica habitual en una ciutat encerclada per muralles que limitaven l’expansió i provocaven una gran concentració de població. Aprofitant al màxim l’espai, s’edificava fins i tot sobre aquestes construccions.

Alguns experts plantegen que aquests arcs podien formar part d’una ruta defensiva elevada que permetia desplaçar-se per la ciutat sense baixar a peu de carrer, cosa que hauria estat útil en cas de setges. No obstant això, les batalles dins de la ciutat van ser esporàdiques i van coincidir més amb revoltes que amb conflictes militars.

El fet que la carrer de les Tres Voltes no rebés sol directe no era beneficiós, però sí que s’aprofitava aquesta característica per a usos específics. Al segle XIX, un cordoner anomenat Gibert va instal·lar el seu taller sota aquests arcs, aprofitant l’espai cobert que la via proporcionava.

Aquests tallers podien ser de dos tipus: “sota volta”, ubicats directament sota els arcs, i “d’escaleta”, instal·lats en entrades de cases. Curiosament, el pare de l’artista Joan Miró havia treballat com a rellotger en un d’aquests tallers d’escaleta, tot i que sovint s’ha dit que era joier.

Finalment, no tot al carrer de les Tres Voltes era modest o artesanal. Hi va viure també Francesc Martí Viladamor, nascut el 1616 a Puigcerdà, però establert des de ben petit en aquesta via barcelonina. Viladamor va ser una figura important, advocat, erudit i diplomàtic, que va col·laborar amb Pau Claris en la resistència contra el Conde-Duque. Entre les seves obres destaca la “Notícia universal de Catalunya”, una publicació coneguda també per la seva signatura en forma de jeroglífic que ha fascinat estudiosos i amants dels enigmes literaris.

Font consultada:
Lluís Permanyer, La Vanguardia, 5 de desembre de 1999.