 |
| En primer terme, a la dreta, la Riera de Sant Joan, al fons la catedral de Barcelona. (1908-1911) Foto: Joan Vidal Ventosa. |
Quan Barcelona va iniciar la gran reforma urbanística que havia de donar lloc a la Via Laietana, molts racons carregats d’història van desaparèixer. Aquell ambiciós projecte, conegut inicialment com la Reforma i dissenyat per l’arquitecte Àngel Baixeras, va comportar la destrucció de més de vuitanta carrers i places. Entre els espais més nobles que van caure víctima del progrés hi havia la Riera de Sant Joan.
Un dels qui millor va immortalitzar aquell moment va ser Joan Vidal Ventosa, artista polifacètic i fotògraf. El seu taller, el conegut Guayaba, estava situat a la plaça de l’Oli, i per tant, ell mateix va viure en primera persona la desaparició del seu entorn. Les fotografies que va fer desprenen una forta càrrega emocional: hi retrata no només la fi d’un espai urbà, sinó també la pèrdua d’una part de la seva pròpia joventut.
La Riera de Sant Joan, que havia nascut com un antic curs d’aigua del torrent de Merdançar, va ser urbanitzada al segle XII i es va convertir aviat en un dels eixos principals de la ciutat medieval. Les seves llambordes, que connectaven el carrer Arcs de Jonqueras amb el d’en Graciamat, van arribar a eclipsar el prestigi del carrer de Montcada, que fins llavors havia concentrat bona part de la vida noble barcelonina.
En aquest carrer s’hi van aixecar cases senyorials i palauets de famílies il·lustres com els Rocabruna, Sentmenat, Clarós, Sanjuan, Puiggarí o Monistrol. També hi trobàvem edificis religiosos de gran rellevància, com el convent de Santa Magdalena, la casa prioral dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, o l’església de Santa Marta. Fins i tot s’hi venerava un Sant Crist portat per les aigües d’una gran inundació, fet que va donar origen a una capella pròpia.
Quan les piquetes van arribar, alguns experts en patrimoni van intentar salvar el que van poder. Es van conservar portes, finestres i alguns conjunts arquitectònics sencers, com la portada barroca del convent santjoanista, que avui es pot veure a l’església de Santa Madrona, al Poble-sec. L’església de Santa Marta, per la seva banda, es va traslladar al recinte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
La Riera no era només un espai noble, sinó també un punt de trobada popular. Durant les festes de Santa Magdalena i Sant Joan Baptista, els carrers s’omplien de parades, música i gent, creant un ambient vibrant que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva. I fins i tot Picasso, que va compartir taller amb el seu amic Casagemas al terrat del número 17, va plasmar en els seus quadres la visió insòlita i canviant d’aquella Barcelona que començava a transformar-se per sempre.
Avui, la Riera de Sant Joan és un record esborrat sota l’asfalt de la Via Laietana, però el seu esperit perviu en les imatges, els relats i les obres que encara ens en parlen. Una mostra que, fins i tot quan la ciutat canvia de pell, la seva història continua bategant sota les pedres.
Font consultada: Lluís Permanyer. La Vanguardia. 26 d'abril de 2018.
 |
| Font: Francisco Arauz. |
 |
| Riera de Sant Joan. A la dreta església de Santa Marta, l'estudi de Picasso al capdamunt del número 17, l'edifici, al fons de la imatge. (1908) Autor: Joan F. Fradera. |
 |
| Carrer Riera de San Joan des de la finestra de l'estudi de Picasso. (Museu Picasso) |
 |
| (1855) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada