A principis del segle XX, es va començar a executar un pla antic que preveia una transformació dràstica del nucli més antic de Barcelona. Aquesta operació urbanística, ja contemplada per Cerdà en el seu famós projecte, tenia com a objectiu principal obrir una gran via: l’actual Via Laietana. Tot i que la demolició de les muralles de la ciutat havia estat ben rebuda, aquest nou projecte no va comptar amb el mateix consens.
L’impacte va ser enorme: per obrir aquesta nova artèria es van enderrocar 270 edificis, fet que va comportar la desaparició de més de 80 carrers i places, el desallotjament de 10.000 persones i la destrucció de gairebé 2.200 habitatges. Davant d’aquesta pèrdua patrimonial, alguns intel·lectuals i artistes van reclamar que s’intentessin salvar alguns edificis emblemàtics, traslladant-los pedra a pedra. També es va promoure la documentació artística de tot allò que s’anava a destruir, donant lloc al “Concurs Artístic de la Vella Barcelona”. Gràcies a això, avui es conserven centenars de fotografies i dibuixos de la ciutat desapareguda.
La primera pedra de l’enderroc es va fer amb tota la solemnitat el 10 de març de 1908, amb la presència del rei Alfons XIII. No obstant això, les obres aviat van perdre ritme. Va ser després de la Setmana Tràgica del 1909 quan es va accelerar la construcció, ja que un dels motius ocults de la nova via era facilitar els moviments militars i el control de la ciutat en cas de revoltes.
Un cop finalitzada l’obertura de la Via Laietana, es va descobrir part de la muralla romana, fins llavors amagada. Tot i així, el resultat final va generar certa decepció: la nova via, malgrat la seva monumentalitat, es va percebre com a massa estreta.
Font: Inspirada en un article de Lluís Permanyer a La Vanguardia, 23/06/2019.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada