 |
| Obres d'obertura de la Via Laietana. Extrem de la nova via A, Via Laietana. Tram inferior prop de la plaça Sant Sebastià, (Antonio López). En el solar de l'esquerra es construirà correus. (1913) Autor: Frederic Ballell i Maymí. (AMB) |
Quarta part
L’obertura d’aquesta gran avinguda, mig segle abans, per Idelfons Cerdà al seu Pla de Reforma de l’Eixample de la ciutat (1859), després per Àngel Baixeres al seu Pla de Reforma del Casc Antic (1879) i per León Jaussély al seu Pla d’Enllaços del centre de Barcelona i els pobles agregats del Pla (1905) va assolir ràpidament un dels objectius pels quals havia estat dissenyada principalment: facilitar el moviment viari a través del casc antic de la ciutat i connectar l’Eixample amb l’activitat mercantil del port.
La Via Laietana aviat es va convertir en el Central Business District, una àrea central de negocis en el nucli més antic, i al mateix temps més significatiu, de la ciutat. Així mateix, també va impulsar la creació d’un espai de representació simbòlica del renaixement de la cultura barcelonina i catalana contemporànies: el Barri Gòtic.
Cinquena part
Juliol de 1909
Setmana Gloriosa, Setmana Sagnant, Setmana Roja, Setmana de Passió, Revolució de Juliol o Setmana Tràgica —l’apel·latiu que finalment ha fet fortuna—, són algunes de les denominacions que s’han utilitzat per anomenar la rebel·lió popular que va sotragar Barcelona i altres poblacions de Catalunya l’estiu del 1909.
Onze anys després del Desastre de Cuba, Espanya s’havia embarcat en una nova i impopular aventura colonial per a defensar interessos miners a Melilla. La crida als reservistes barcelonins per servir l’exèrcit al Marroc —la majoria treballadors incapaços de pagar els diners necessaris per a quedar-ne exempts—, fou l’espurna de la revolta. Sota la consigna A baix la guerra!, la protesta començà espontàniament als carrers i continuà amb la convocatòria d’una vaga general pel dilluns 26, recolzada per socialistes, anarquistes, radicals i republicans.
Ara bé, en el seu decurs, la mobilització ciutadana, amb les dones al capdavant, desbordà a bastament els marcs organitzatius inicials. El clam antibèl·lic havia esdevingut una revolta armada. I durant una setmana, els barris del Poble Nou, El Clot, Gràcia, Sants, Les Corts, Drassanes, Paral·lel, Poble Sec, Sant Andreu i Horta van viure tiroteigs, assalts i saqueigs, barricades i violents enfrontaments, cos a cos, entre els insurrectes i les forces de seguretat. El Govern va declarar l’estat de guerra, però en moltes ocasions els soldats desobeïren les ordres dels seus superiors i es negaren a disparar contra la població.
Sense direcció política, el moviment insurreccional derivà en una crema generalitzada d’edificis religiosos. En poques hores, indrets emblemàtics pels catòlics —com els Escolapis de Sant Antoni, Sant Pau del Camp, o les Jerònimes— eren devorats per les flames. Dimarts 27 i dimecres 28 de juliol, la fúria anticlerical fou especialment virulenta i s’estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Entre convents, escoles, esglésies i centres parroquials, van ser destruïts més de vuitanta edificis, tot i que les xifres varien en funció de les fonts. Excepte en casos aïllats, no es va atacar físicament als religiosos, però centenars d’imatges i símbols van ser cremats i es profanaren algunes tombes de monges, exposades en públic i passejades pels carrers.
Entre dijous 29 i divendres 30, la insurrecció començà a mostrar símptomes de debilitat. S’apagaren els focs, les barricades construïdes foren paulatinament abandonades i l’arribada de nous destacaments de l’exèrcit va permetre les autoritats imposar el control militar sobre el centre de la ciutat. Les garanties constitucionals no es restablirien fins el 10 de novembre.
Text extret literalment del projecte “Llegeix Barcelona”, publicat a:
👉👉Segueix la següent part aquí: https://abansvialaietana.blogspot.com/2020/03/ruta-del-llibre-la-felicitat-etapa-0-3.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada