 |
| Vista de les barraques amb roba estesa i al fons la platja del barri de Pequín. (1906) Autor: Frederic Ballell i Maymí. (AMB) |
Pàg. 280:
“Al cap de vint minuts pensava fer arribar a la mestressa de can Gambús l’avís del segrest amb la demanda de rescat. En aquell precís instant, la dona es trobava al Parc Güell. Era fàcil de saber perquè havia sortit a tots els diaris. Com a membre del Comitè de Dames de la Creu Roja de Barcelona, era una de les organitzadores d’una revetlla per recaptar fons per a beneficència. Un ambient de gresca i d’anonimat ideal per fer-li arribar la nota.”
Text extret literalment del projecte “Llegeix Barcelona”, publicat a:
Tercera part
Entre la desembocadura de la riera d’Horta, a llevant, i la del torrent del Bogatell a ponent, entre la platja i la via del tren a França per Mataró, hi havia el barri de Pequín, dit així perquè els seus primers pobladors havien estat orientals. Estava constituït per les barraques més miserables, brutes i insalubres de Barcelona: enmig d’aigües estancades i abocadors, estructures de canya i trossos de fusta, llaunes, caixons, cartrons, parracs de roba, etc.
Els seus habitants, indigents i pobres de solemnitat, convivien amb els animals dins les barraques, que no es netejaven sinó quan la pudor i les emanacions feien l’existència intolerable. La població era fixa, tot i que es renovava sovint: de tant en tant, un temporal arrasava el poblat i la gent se n’anava. O es posava malalta i es moria. Per no tenir, no tenien ni la sort dels barraquistes veïns de la zona de la Llacuna, instal·lats a l’empara de les parets del Cementiri Vell i que, quan es morien, només havien de bellugar-los uns quants metres.”
Text extret literalment del projecte “Llegeix Barcelona”, publicat a:
Quarta part
El Pequín era una barriada de barraques situada a la platja del Poblenou, a tocar de Sant Adrià del Besòs, a l’espai comprès entre el mur del ferrocarril, la riera d’ Horta i el mar. Sembla que el seu origen es remunta al moment en que s’establiren diverses famílies xineses que emigraren de les illes Filipines i arribaren a Barcelona cap al 1870; d’ aquí el toponímic Pequín. Segons un plànol del 1930, la barriada era formada bàsicament per un carrer llarg, anomenat de Sant Salvador, el carrer de Santa Maria i un parell de places. També tenia dues fonts públiques.
La degradació del barri era esfereïdora: els pequinesos malvivien en cabanes i barraques fetes de material sobrant com ara llaunes, fusta, canyes o teules. Cap al 1898 era habitat per unes 700 persones, cap de les quals no tenia trets orientals. La majoria vivia de la pesca i de la venda de les deixalles que aconseguia arreplegar.
L’any 1902 s’hi construïren l’església de Sant Pere Pescador, un dispensari, una escola i un centre social. El 1906 hi establí una seu el Partit Radical, amb una escola, un cafè, un teatre i, el 1915, una cooperativa de consum. El 1909, arran de la Setmana Tràgica, l’església fou cremada. A partir del mateix any el barri disposà d’una Casa del Pueblo.
El 1929 hi havia unes seixanta casetes i quaranta barraques, i tot i la misèria, el barri gaudia de certa vitalitat. Però després dels temporals del 1930 i el 1932 començà la decadència, i molts habitants marxaren a altres platges barcelonines. A la degradació intrínseca del barri, cal sumar-hi la provocada per l’abocament de deixalles a la línia de la costa. Tot i això, el 1946 el barri havia crescut i tenia 378 barraques, que no desaparegueren, però , fins el 1974, any en que la població fou traslladada al nou barri de la Mina.
Text extret literalment del projecte “Llegeix Barcelona”, publicat a:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada