El carrer de l'Infern

Carrer de l'Infern des de Riera de Sant Joan cap al carrer Ripoll. (1908)
Autor: Adolf Mas Ginestà. (AMB)

Entre la Riera de Sant Joan i el carrer de Ripoll hi va haver un carreró estret, humit i ombrívol que no veuria mai més la llum un cop començada la reforma de la Via Laietana. Es deia carrer de l’Infern, i amb aquest nom ja n’hi havia prou per fer volar la imaginació.

Segons sembla, la seva desaparició definitiva va tenir lloc entre 1908 i 1911, quan les piques i pales van condemnar-lo a l’oblit físic. Però el nom havia deixat empremta. ¿D’on venia, exactament, aquesta denominació tan provocadora i extravagant? El cert és que no hi ha una explicació definitiva, però sí diverses teories.

Una de les més repetides és la que proposà l’historiador Francesc Carreras Candi, qui atribuïa l’origen del nom al soroll infernal que produïen les fargues dels ferrers que hi treballaven. El martelleig constant sobre els encluses hauria fet que els veïns, amb un toc d’ironia popular, bategessin aquell indret com l’Infern. No tothom, però, va comprar aquesta teoria. Francesc Curet, per exemple, la ridiculitzà i preferí una versió més festiva: el nom vindria d’una taverna situada al mateix carrer, anomenada també l’Infern, decorada amb pintures al·lusives al foc etern i freqüentada per una clientela més aviat sorollosa —potser estudiants, potser gent de mala nota.

El cronista Víctor Balaguer, encarregat a finals del segle XIX de posar nom als carrers de l’Eixample, també s’hi va interessar. Incapaç de trobar-ne una explicació documentada, va recórrer a una història literària: un passatge d’un autor valencià del segle XVI, Gaspar Antist, en què un llaurador, després de topar-se amb el dimoni, es desperta confús a Barcelona... al carrer de l’Infern. Un relat inventat, però que li permetia donar sentit al misteri amb un toc de llegenda.

Més curiós encara és que Joan Amades, sempre atent a recuperar noms antics i llegendes urbanes, no fes cap menció d’aquest carrer en les seves recopilacions. Potser perquè no en va trobar cap història prou consistent, o potser perquè la realitat, en aquest cas, ja era prou fabulosa.

Avui el carrer de l’Infern ja no existeix, però el seu nom continua despertant la curiositat. De vegades, un nom és el que queda quan tot el paisatge ha desaparegut.

Fonts consultades:

- Antonio Vallescá, Las calles desaparecidas de Barcelona, 1945.
-Lluís Permanyer, article a La Vanguardia, 18 de setembre de 2014.