La palmera de Jonqueres i altres històries de palmeres barcelonines

La palmera a l'hort del monestir de Jonqueres. (1869)
Autor: Joan Martí  Centellas. (MNAC)

Quan, a finals de 1869, el convent de Jonqueres es va traslladar pedra a pedra al carrer Aragó per convertir-se en la parròquia de la Concepció, l’espai que va quedar buit no tenia gaire encant. L’únic vestigi amb personalitat era una alta i esvelta palmera, plantada anys enrere a l’hort del monestir i considerada pels barcelonins com la més alta i antiga de la ciutat.

A l’espera dels nous projectes urbanístics, aquell terreny es va aprofitar de manera improvisada. Una gran estructura de fusta acollí un ball popular anomenat “La Palmera”, amb una gran imatge de l’arbre pintada a la façana. Després d’un temps breu, l’espai va passar a ser el taller de l’escenògraf Salvador Alarma. Quan les obres de remodelació van començar, la palmera va ser traslladada, però no va sobreviure. Mossèn Cinto li va dedicar el poema La palmera de Jonqueres, on l’arbre parla en primera persona fins al seu tràgic final.

Les palmeres, de fet, no sempre han tingut sort a Barcelona. Les primeres, plantades al nou passeig de Colom, eren tan baixes que el lloc va rebre el sobrenom de “passeig de les Escombres”. El 1902, plaça Catalunya es va omplir de palmeres nanes, batejada irònicament com “plaça dels Apis”. Al parc de la Ciutadella, algunes de les plantades per a l’Exposició Universal del 1888 acabarien traslladades al jardí del Palau Robert.

Hi ha, però, exemplars que han esdevingut icònics, com la que presideix el pati de la Casa de l’Ardiaca. Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 se’n van plantar moltes més, especialment a les rondes, per la seva resistència i baix manteniment. No sempre, però, els trasplantaments han tingut èxit: a la plaça Reial, l’arquitecte Federico Correa recordava la inquietud fins comprovar que totes les històriques havien arrelat de nou, mentre que a l’avinguda Rio de Janeiro una palmera i la seva substituta van morir, la segona víctima d’una veïna que la ruixava amb lleixiu perquè no li tapés el sol.

Text adaptat a partir de l’article de Lluís Permanyer publicat a La Vanguardia (06/01/2022).