Barcelona, ciutat de bombes: el llegat del carrer Avellana

Carrer de l'Avellana des de la Riera de Sant Joan. Autor: Adolf Mas Ginestà. MNAC

Barcelona, coneguda per ser la ciutat de les bombes, ha viscut una història marcada tant pels atacs anarquistes com pels múltiples bombardejos que ha patit al llarg dels segles XVII i XVIII. Aquesta realitat va fer que els seus habitants es conscienciessin del perill constant, i així com avui es protegeixen els edificis amb parallamps, en aquell temps els més avançats van construir habitacions especials de sostre gruixut i macís, habitualment situades en les plantes inferiors o als soterranis. Aquestes cambres, destinades a refugis segurs durant els bombardejos, sovint portaven gravada la seva funció i data.

Precisament al número 2 del carrer Avellana, una casa que ja destacava per aquesta protecció, es va conservar una bomba sencera que hi havia caigut durant el terrible bombardeig del 3 de desembre de 1842, ordenat pel general Espartero. Aquesta bomba, que no va esclatar, fou reutilitzada com a fanal de gas per il·luminar la porteria, convertint-se en un símbol històric. Aquell atac, que va durar més de 14 hores, va llançar més de mil projectils: 380 bombes de 14 polzades, 304 de 12, 96 de 10, més 96 granades i 138 bales, causant danys en més de 500 edificis, entre ells el Saló de Cent, que va perdre el seu sostre. La històrica bomba va passar a ser conservada al Museu d'Història de la Ciutat.

El fet que aquella bomba no esclatés té una explicació sorprenent: anys després, Ramon N. Comas va recollir la confessió d’un sergent que havia participat en el bombardeig, revelada a un capellà. Aquest i altres militars, tots barcelonins, havien decidit no carregar els projectils amb metralla, evitant així una mortandat encara més gran. Per això, el poble les va anomenar “bombes faltes”.

A més de la seva importància històrica, aquella casa va ser escenari d’altres fets culturals i artístics. Al seu entresòl, el dramaturg Josep Feliu i Codina va fer les seves primeres incursions literàries, convertint l’espai en un petit teatre. També hi tenia taller l’escultor Andreu Aleu, creador del Sant Jordi a cavall que presideix la façana del Palau de la Generalitat.

La transformació urbanística causada per la construcció de la Via Laietana, que va suposar la desaparició de molts carrers antics, va quedar documentada per Frederic Ballell, pioner del fotoperiodisme. La seva fotografia del carrer Avellana, amb l’ambient de destrucció post-bombardeig i la presència d’un nen davant la càmera, ofereix una imatge realista i humanitzada d’aquell moment decisiu.

Fonts consultades:
-Lluís Permanyer, Articles a La Vanguardia (especialment el publicat el 18 de desembre de 2014).
-Francesc Carreras i Candi, Via Laietana: Substitució dels carrers de la Barcelona medieval.
-Ramon N. Comas, Obres i estudis sobre el carrer Avellana i el seu barri.
-Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (conservació de refugis i objectes històrics).
-Arxius històrics de Barcelona (documents sobre els bombardejos i el bombardeig del 3 de desembre de 1842).

Teatre del carrer Avellana. (1910) Autor: Frederic Ballelli Maymí. (AMB)

a bomba que va caure a l'edifici del carrer de l'Avellana, número 2. (1908) Autor: Narcís Cuyàs Parera. (AMB)

Carrer Avellana, núm. 2. Vista de l'escala de la casa de nom popular de la bomba. Col·lecció de l'Exposició Gràfica de vies ara desaparegudes. Autor: Lluís Rafols. (AMB)

Escala de la casa número 2 del carrer de l'Avellana vista des del primer replà. Al revolt de l'escala hi ha una artefacte que fa les vegades de làmpada de gas. No cal dir, que aquest artefacte és la bomba que va caure.(1908) Autor: Alexandre Cardunets Cazorla. (AMB)