La font de Sant Joan i el carrer Avellana

Carrer Avellana des de la Riera de Sant Joan. A l'esquerra, la font. A la dreta, carrer Graciamat.(1908) Autor desconegut. (AMB)

Algunes fonts situen la construcció de la font el 8 o el 23 d’agost de 1432, però en realitat només es tractava de la formalització del projecte. L’obra no es podia iniciar fins que l’Ajuntament adquirí el solar: això es produí el 10 de novembre de 1434, amb la compra de la casa de Bernat Solà.

El consistori encarregà l’obra a dos mestres constructors. El conjunt, d’estil gòtic primitiu, presentava quatre gàrgoles, florons al costat dret que feien de respiradors i un nínxol amb la imatge de sant Joan Baptista. La dedicació al sant podia tenir relació amb la seva ubicació, a la cantonada dels carrers Avellana i riera de Sant Joan, però també podria obeir a motius de devoció popular.

La font aviat es guanyà un gran prestigi, no només per la frescor i qualitat de la seva aigua, sinó també per una creença arrelada: la nit de la vigília de Sant Joan, en ple solstici d’estiu, submergir el cap sota els dolls preservava de mals de cap i cansament durant tot l’any. Ramon N. Comas, cronista i veí del barri, recordava que cada any nombrosos ciutadans acudien puntualment a complir el ritual, atrets per la proximitat de la font en comparació amb altres llocs com el mar o Montjuïc. La tradició fins i tot inspirà una rima popular: "Dia de gran alegria / fan festa los cristians / i els moros de la moreria".

El nom del carrer Avellana té l’origen en el cognom Avellà, de la mateixa manera que Canut donà lloc a Canuda. A mitjan segle XIX, el tram entre Mercaders i Freixures es coneixia com carrer d’En Avellà, i el sector entre la riera de Sant Joan i Mercaders, com de Na Avellana. Aquest carrer va adquirir notorietat per conservar, ben visible a la porteria d’un immoble, una bomba sense esclatar llançada per Espartero, el general famós per bombardejar ciutats. També hi residia Feliu i Codina, pioner del teatre català, que hi celebrava tertúlies i petites representacions amb altres dramaturgs.

Al segle XVIII, la construcció de l’Hospital de Santa Marta alterà profundament la fisonomia de la font: quedà encaixada dins l’edifici, perdé ornaments i fins i tot la imatge del sant. Tot i això, continuà sent punt de trobada i d’intercanvi veïnal fins al 1912, quan fou enderrocada amb motiu de la gran reforma urbanística que obrí la Via Laietana.

Font consultada i adaptada a partir de dos articles de Lluís Permanyer publicats a La Vanguardia (19.02.2015 i altra data desconeguda).